Falten molt pocs dies per a Nadal. Aquest any “vell i nou” s'ha atrevit amb un pessebre. Sense moltes floritures, intentant guardar aquell bon fer d'antany. Amb una mica de serradures i un petit pa de molsa. Recordo que en el bar Oro del carrer Verdi, el bar restaurant dels meus avis, a la fi dels cinquanta, el pessebre es muntava damunt de la nevera de la casa Frigo. En aquells temps els gelats solament es consumien durant els mesos d'estiu i després la nevera es guardava a l'interior i servia de mostrador. La meva àvia escalonava els plats de crema catalana damunt d'aquest frigorífic (riquíssima crema que mai oblidaré) i nosaltres, els més petits de la casa passàvem el dit per tots els plats que quedaven al nostre abast.
Bé, tornem a Betlem. Velles figures d'argila amb algunes parts de plom. Les ovelles, un bon ramat amb dos pastors. Un d'ells porta una ovella a coll. Maria, Josep i el nen dins d'un edifici sense sostre. Amb les bigues al vent, encara que amb un bon foc al fons.
Un pastor que els porta una vaca. Un altre que porta un pot segurament amb mel i un cistell amb fruites i verdures que a més, sembla desorientat i mira cap al costat contrari del portal. La tropa de soldats romans atenta a les instruccions d'una dona confiada que els indica el lloc del feliç naixement.
Visites obligades a les fires de la Sagrada Família i de la Catedral de Barcelona. Estancament total quant a figures. Cap novetat digna d'esment. Encara que podem estar agraïts que alguns dels expositors amb més llarga tradició familiar continuen oferint les seves figures de plom, les seves construccions amb suro i cartró i les típicament catalanes que comencen a guanyar terreny enfront de les gasòfies de plàstic italianes i també de la fabricació massiva del nostre país.
El pessebre artesà, d'ingènua factura i de miserable producció deuria guanyar terreny en aquestes fires que corren el perill de convertir-se en avorrides i de poc interès, tant en l'artístic com en l'econòmic.
I bé, per finalitzar, el tema de la proliferació de tenderetes dedicats única i exclusivament al nostre benvolgut “caganer” ha creuat la línia de el “tot val” i a més d'envair part d'altres tenderetes que abans respectava ara ja no em fa tanta gràcia aquest tema. En primer lloc perquè ha desgastat una figura que sempre ha merescut el seu lloc en els nostres pessebres assemblant-se a la producció massiva de per exemple, els pitufos i en segon lloc perquè versionejar sistemàticament el personatge ha desembocat en una equivocació molt greu que segurament no es reflectirà en el tema econòmic però sí en la sensibilitat de tots els que a pesar de no ser religiosos, la “moreneta” és part important del nostre ésser. La prensa es va fer resó per escrit i amb fotografies.
Podem fer tota la broma que creiem convenient però recomanaria als incréduls que pugin un dia a Monserrat, entrin en l'abadia i escoltin el Virulai amb atenció i després es fixin en tota la gent que hi ha allí dins, que mirin a la verge negra directament als ulls, tan bon punt baixin la vista i surtin al pati. Una vegada fora, diguin-me si serien capaces de partir-se el cul de riure.
El caganer, es el caganer de sempre i prou. Tot el demés sobraría.
